miércoles, 5 de abril de 2017

I l'he tornada a veure.

Un curs difícil. No, més ve exigent. No, més ve molest. M'obliga a despertar-me tots els dies. I a emprar gran part del meu temps lliure. I jo, em pregunte: i això, què és?

I quan l'he tornada a veure, no sé qué dir. I quan no la torne a veure. tot apareix. Tantes paraules que es quedaren en l'aire. I es queden en l'aire.

Sempre es preocupa, i jo semble una inútil incapaç de mostrar poc d'esgotament, un ego assequible (no dic que haja de ser desproporcionat) o un somriure que semble sincer.

Què és el que passa quan dius que tot va molt bé? Què tot és per a tu un joc, i no un parany perillós i fosc on van a parar totes les intencions?

M'agradaria saber-ho, abans de tornar-la a veure.

sábado, 1 de abril de 2017

Un dia vam estar aquí i no ens va faltar res.

01/04/2017

Potser m'en vaja d' Erasmus. Cada vegada és més real. Al mateix temps que m'assabente de la notícia, Txarango trau "Mil Ocells". M'emocione amb la cançó però fins unes setmanes més tard, no descobrisc que puc necessitar una d'eixes frases, ara, pero sobretot a Anglaterra.

No oblidis el camí, si et porten lluny els vents.
Un dia vam estar aquí i no ens va faltar res.

Si ara mateix necessite recordar-lo, tatuar-me'l a carícies. Possiblement Txarango serà de les poques coses capaces de mantindre'm en peu.

Gràcies per tant.

domingo, 19 de marzo de 2017

Desordre o ales tallades.

Quants diaris necessite per a intaurar un sistema polític al meu cervell, capaç de tenir-lo tot en ordre? 

Els deures, sense fer.
El "cuarto", sense ordenar.
Les jaquetes, perdudes.
Els sentiments, continuen explotant.

No com una traca, no com una mascletà
com una bombeta,
el trist petard que és joc i comboi per als xiquets,
però que si no explota,
quan es llança,
poc pot oferir.
Es queda arriconat
i no pot despertar.

I jo, que no puc ni tan sols respirar,
mentre empre el diari personal número tres, em qüestione si paga la pena continuar amb l'anarquia dels meus instints o si, per contra, em convé més la dictadura dels moments prefabricats.

sábado, 3 de diciembre de 2016

Desembre dia 3

"We're all mad here" Alice in Wonderland, Lewis Carrol

Hui us conte coses boniques.
Ara tinc casi vinte anys, així que em toca bufar les veles. Eixe treball en el que podria ser profesional. Encendre-les i apagar-les i seguir pronunciant infinits desitjos, que espero que este any es cumplisquen.

Igual que ahir, hui estaré amb las Chicas i a més també estarán Las Sinsombrero. I ens tornarem bojes, encara que mai necessitem tornar-nos, ja ho estem. Ahir, las Chicas em van donar la llibreta, la nostra llibreta. Mai havia pensat que la portariem a tan inesperat registre, em segueix sorprenent el que un simple quadern pot arribar a significar per a nosaltres.

¿Em pesen els meus 19? En realitat, no. L'únic problema és que el número no m'agrada res el nombre, pel que fa a les demés coses, crec que els estic vivint bé i ja puc estar agraïda per això.


viernes, 2 de diciembre de 2016

Desembre dia 2

Ah, distinctly I remember it was in the bleak December,
And each separate dying ember worught its ghost upon the floor."
The Raven, Edgar Allan Poe

Les meues nits están siguent perturbadores. No és culpa del fred de desembre, perquè les grosses mantes sempre són un alleugeriment.


La culpa va ser de la meua maleïda ànima, perquè va més enllà de la meua lògica durant el dia. Ella decideix crear histories catastròfiques que s' alimenten dels raigs de luna i derreteixen els meus acaramelats somnis i els converteixen en matèria gris. I encara fa mal, em fa mal. I encara, em costa un poc dormir.


Pense en que em fan mal els pulmons, l'esquena, encara que tal vegada el que més greu estiga, siga el meu cor.


I encara espere que em deixe de fer mal. I encara, espere que em coste un poc menys, dormir.


jueves, 1 de diciembre de 2016

Desembre dia 1

He menjat molt de torró de xocolata. Me'l va recomanar una xica que fa vídeos i no m'arrepentisc de la meua repentina adicció, encara que en la meua acollidora llar mai ens falta d'això. També he saborejat el raïm prohibit, eixe que només es pren una vegada a l'any, eixe que falta poc per engolir.

El desembre s'ha despertat amb aires de calma, el que suposadament ve després de la tormenta. Perquè un novembre descarat ens ha banyat fins les entranyes, i no ha tingut misericordia amb ningú.

Hui l'he intentat amb Class Enemy de Nigel Williams. Igual que ahir, igual que demà. La que jo anomene, la sexta obra de teatre per llegir, no s'ha deixat. Y això que pensava que tot aniria bé després de que creguera haber comprés Waiting for Godot.

Després de la tempesta ve la calma, i espere que vinga per a quedarse, no soportaria el dolor d'una nova borrasca.


sábado, 19 de noviembre de 2016

Escric.

Almenys, intente fer-ho.

Perquè paga la pena esforçar-se, paga la pena lluitar, paga la pena sommiar.
I és necessari saber acomiadar-se.

M' he convertit en una mena de espill d'ella mateixa, en el qual veig tots els seus records.
En un feix de dubtes per ella, pel seu futur.

Hui escric. Li escric a l'endemà, no tinc cap motiu per a parlar-li a l'ahir. Perquè demà tornarà a eixir el sol, aquest ser que ens fa a tots més atractius. I un nou dia, és una nova esperança.

Em pregunte què fariem si alguna nit poguera sortir el sol.