sábado, 3 de diciembre de 2016

Desembre dia 3

"We're all mad here" Alice in Wonderland, Lewis Carrol

Hui us conte coses boniques.
Ara tinc casi vinte anys, així que em toca bufar les veles. Eixe treball en el que podria ser profesional. Encendre-les i apagar-les i seguir pronunciant infinits desitjos, que espero que este any es cumplisquen.

Igual que ahir, hui estaré amb las Chicas i a més també estarán Las Sinsombrero. I ens tornarem bojes, encara que mai necessitem tornar-nos, ja ho estem. Ahir, las Chicas em van donar la llibreta, la nostra llibreta. Mai havia pensat que la portariem a tan inesperat registre, em segueix sorprenent el que un simple quadern pot arribar a significar per a nosaltres.

¿Em pesen els meus 19? En realitat, no. L'únic problema és que el número no m'agrada res el nombre, pel que fa a les demés coses, crec que els estic vivint bé i ja puc estar agraïda per això.


viernes, 2 de diciembre de 2016

Desembre dia 2

Ah, distinctly I remember it was in the bleak December,
And each separate dying ember worught its ghost upon the floor."
The Raven, Edgar Allan Poe

Les meues nits están siguent perturbadores. No és culpa del fred de desembre, perquè les grosses mantes sempre són un alleugeriment.


La culpa va ser de la meua maleïda ànima, perquè va més enllà de la meua lògica durant el dia. Ella decideix crear histories catastròfiques que s' alimenten dels raigs de luna i derreteixen els meus acaramelats somnis i els converteixen en matèria gris. I encara fa mal, em fa mal. I encara, em costa un poc dormir.


Pense en que em fan mal els pulmons, l'esquena, encara que tal vegada el que més greu estiga, siga el meu cor.


I encara espere que em deixe de fer mal. I encara, espere que em coste un poc menys, dormir.


jueves, 1 de diciembre de 2016

Desembre dia 1

He menjat molt de torró de xocolata. Me'l va recomanar una xica que fa vídeos i no m'arrepentisc de la meua repentina adicció, encara que en la meua acollidora llar mai ens falta d'això. També he saborejat el raïm prohibit, eixe que només es pren una vegada a l'any, eixe que falta poc per engolir.

El desembre s'ha despertat amb aires de calma, el que suposadament ve després de la tormenta. Perquè un novembre descarat ens ha banyat fins les entranyes, i no ha tingut misericordia amb ningú.

Hui l'he intentat amb Class Enemy de Nigel Williams. Igual que ahir, igual que demà. La que jo anomene, la sexta obra de teatre per llegir, no s'ha deixat. Y això que pensava que tot aniria bé després de que creguera haber comprés Waiting for Godot.

Després de la tempesta ve la calma, i espere que vinga per a quedarse, no soportaria el dolor d'una nova borrasca.


sábado, 19 de noviembre de 2016

Escric.

Almenys, intente fer-ho.

Perquè paga la pena esforçar-se, paga la pena lluitar, paga la pena sommiar.
I és necessari saber acomiadar-se.

M' he convertit en una mena de espill d'ella mateixa, en el qual veig tots els seus records.
En un feix de dubtes per ella, pel seu futur.

Hui escric. Li escric a l'endemà, no tinc cap motiu per a parlar-li a l'ahir. Perquè demà tornarà a eixir el sol, aquest ser que ens fa a tots més atractius. I un nou dia, és una nova esperança.

Em pregunte què fariem si alguna nit poguera sortir el sol.

domingo, 30 de octubre de 2016

Por.

Sempre que us conte coses per ací, estic anímicament desconcertada. Tal vegada estiga mig boja i necessite aquest espai per descontaminar-me. Per trobar-me. Per descansar i refugiar-me. I torne a començar.

Ara, no sóc tant pessimista com l'era fa uns mesos. Estic en el camí, o almenys això crec. He tornat a gaudir dels petits instants de felicitat. D'emocionar-me amb els bons moments i amb els no tan bons,
i, em sembla que això està bé.

He decidit que el meu diari tindrà molta activitat en el mes de desembre, possiblement i amb una percepció un tant improbable, tornarà a ser un bon nadal. Estem en una etapa que estime, perquè preferisc el temps amb mi mateixa, el fred del carrer i la nit que em persegueix vaja on vaja.

Però, sempre acabe tenint Por. Del pas de les estacions i del pas del temps. I, si em deixeu, de les coses que passen. Què és el que passarà? Pocs ho saben i per això, li atorgue a l'incertesa, el beneficio de la duda.

Espere que la Por, siga transitòria. Espere incloure més fotos per ací. Espere que el Diari d'Ayshel, tinga moments bons per comptar, en DESEMBRE.

lunes, 16 de mayo de 2016

Eufòria

Després de l'eufòria inicial, comença el despropòsit. Tot havia canviat durant poques setmanes, la falta d'esperança va convertir-se en només una dansa, aquella que el meu feble cos no parava de ballar després de conéixer un èxit totalment imprevist. Em sentia forta i amb ganes de revertir la situació precària i el descontent per la monotonia de la vida, i eixe dia, vaig somriure.

 Però torne al mateix punt, sense retorn, al anar i tornar dels dies i a l'addició al mòbil com única manera d'abstracció. Extranya solitud i disgust i desgana que puja per la meua cama, com una carícia amb una mà que acaba clavant-me les ungles de manera atroç. Com descobrir els secrets del món, i la vida quan és difícil saber si estar perduda en la rutina no deixa de ser el millor per a tu?

domingo, 1 de mayo de 2016

Une marche pour Nobuya

Quan ja experimentava el descontent més terrible, i la por més glaciar per la inminent arribada d'uns exàmens per als qual ni tan sols mentalment podia acostumbrar-me, que em desconcertaven i em glaçaven l'ànima, et vaig trobar. Quan en aqueix moment la meua autoestima, s'amagava als peus, aparegueres. Eres una cançó senzilla, lenta, melancòlica...però era suficient per mullar el meu rostre. En part, de cansament, però, també, de nostàlgia, llàstima, inspiració i, sobtadament, d'alegria.
Quan pense en tu, dolça melodia, recorde els cirerers japonesos en flor i l'anime Sigatsu Wa Kimi No Uso, que s'endugué al cel una part de mi. Però el més rellevant de tot açò, és saber que escoltan-te o interpretant-te, puc somriure i qualsevol dia típic, esdevé inoblidable.