sábado, 3 de diciembre de 2016

Desembre dia 3

"We're all mad here" Alice in Wonderland, Lewis Carrol

Hui us conte coses boniques.
Ara tinc casi vinte anys, així que em toca bufar les veles. Eixe treball en el que podria ser profesional. Encendre-les i apagar-les i seguir pronunciant infinits desitjos, que espero que este any es cumplisquen.

Igual que ahir, hui estaré amb las Chicas i a més també estarán Las Sinsombrero. I ens tornarem bojes, encara que mai necessitem tornar-nos, ja ho estem. Ahir, las Chicas em van donar la llibreta, la nostra llibreta. Mai havia pensat que la portariem a tan inesperat registre, em segueix sorprenent el que un simple quadern pot arribar a significar per a nosaltres.

¿Em pesen els meus 19? En realitat, no. L'únic problema és que el número no m'agrada res el nombre, pel que fa a les demés coses, crec que els estic vivint bé i ja puc estar agraïda per això.


viernes, 2 de diciembre de 2016

Desembre dia 2

Ah, distinctly I remember it was in the bleak December,
And each separate dying ember worught its ghost upon the floor."
The Raven, Edgar Allan Poe

Les meues nits están siguent perturbadores. No és culpa del fred de desembre, perquè les grosses mantes sempre són un alleugeriment.


La culpa va ser de la meua maleïda ànima, perquè va més enllà de la meua lògica durant el dia. Ella decideix crear histories catastròfiques que s' alimenten dels raigs de luna i derreteixen els meus acaramelats somnis i els converteixen en matèria gris. I encara fa mal, em fa mal. I encara, em costa un poc dormir.


Pense en que em fan mal els pulmons, l'esquena, encara que tal vegada el que més greu estiga, siga el meu cor.


I encara espere que em deixe de fer mal. I encara, espere que em coste un poc menys, dormir.


jueves, 1 de diciembre de 2016

Desembre dia 1

He menjat molt de torró de xocolata. Me'l va recomanar una xica que fa vídeos i no m'arrepentisc de la meua repentina adicció, encara que en la meua acollidora llar mai ens falta d'això. També he saborejat el raïm prohibit, eixe que només es pren una vegada a l'any, eixe que falta poc per engolir.

El desembre s'ha despertat amb aires de calma, el que suposadament ve després de la tormenta. Perquè un novembre descarat ens ha banyat fins les entranyes, i no ha tingut misericordia amb ningú.

Hui l'he intentat amb Class Enemy de Nigel Williams. Igual que ahir, igual que demà. La que jo anomene, la sexta obra de teatre per llegir, no s'ha deixat. Y això que pensava que tot aniria bé després de que creguera haber comprés Waiting for Godot.

Després de la tempesta ve la calma, i espere que vinga per a quedarse, no soportaria el dolor d'una nova borrasca.