miércoles, 5 de abril de 2017

I l'he tornada a veure.

Un curs difícil. No, més ve exigent. No, més ve molest. M'obliga a despertar-me tots els dies. I a emprar gran part del meu temps lliure. I jo, em pregunte: i això, què és?

I quan l'he tornada a veure, no sé qué dir. I quan no la torne a veure. tot apareix. Tantes paraules que es quedaren en l'aire. I es queden en l'aire.

Sempre es preocupa, i jo semble una inútil incapaç de mostrar poc d'esgotament, un ego assequible (no dic que haja de ser desproporcionat) o un somriure que semble sincer.

Què és el que passa quan dius que tot va molt bé? Què tot és per a tu un joc, i no un parany perillós i fosc on van a parar totes les intencions?

M'agradaria saber-ho, abans de tornar-la a veure.

sábado, 1 de abril de 2017

Un dia vam estar aquí i no ens va faltar res.

01/04/2017

Potser m'en vaja d' Erasmus. Cada vegada és més real. Al mateix temps que m'assabente de la notícia, Txarango trau "Mil Ocells". M'emocione amb la cançó però fins unes setmanes més tard, no descobrisc que puc necessitar una d'eixes frases, ara, pero sobretot a Anglaterra.

No oblidis el camí, si et porten lluny els vents.
Un dia vam estar aquí i no ens va faltar res.

Si ara mateix necessite recordar-lo, tatuar-me'l a carícies. Possiblement Txarango serà de les poques coses capaces de mantindre'm en peu.

Gràcies per tant.